La realitat dels nens amb TDAH

Cristina Raventós,
pedagoga i psicopedagoga

Experts - La pedagoga i psicopedagoga, Cristina Raventós, explica els comportaments d’un nen o nena amb TDAH i quina presència té aquest trastorn a nivell estatal i mundial. Exposa, també, la seva opinió sobre la iniciativa del Departament d’Ensenyament d’elaborar un protocol que ajudi a detectar els casos de TDAH.

Tot i que cada vegada hi ha més consciència de la presència del TDAH i que la gent té més informació sobre les dificultats que pot presentar un alumne amb aquest trastorn, també és necessari desmitificar-ne algunes concepcions.

Quan es parla d’un nen amb TDAH majoritàriament ens solem imaginar el típic nen que no para mai quiet, es belluga constantment, costa de controlar… Però és necessari saber que  estem parlant d’un concepte més ampli. El TDAH el pot tenir tant un infant, com un adolescent com un adult. Afecta, per tant, a un col·lectiu molt heterogeni i en la majoria dels casos el trastorn els acompanyarà tota la vida.

La figura del mestre juga un paper molt important a l’hora d’adonar-se dels primers senyals que dóna el trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat. També és una figura clau per detectar altres trastorns que puguin perjudicar el procés d’aprenentatge com ara la dislèxia, que és el trastorn d'aprenentatge que amb més freqüència s'associa al TDAH. Per ajudar a detectar la dislèxia però, ja existeix un protocol anomenat Prodiscat (Protocol de Detecció i Actuació en la Dislèxia) elaborat pel Departament d’Ensenyament.

Podríem dir que el context de la classe s’assembla a una prova neuropsicològica, ja que els alumnes han de mantenir l’atenció de forma sostinguda, i per tant es requereix constància, organització, autocontrol dels impulsos i estar quiet en períodes amplis de temps. És a dir, es tracta de posar en pràctica aspectes cognitius que en el cas del TDAH poden estar alterats.

Les estadístiques ens diuen que a Espanya hi ha entre un 3% i el 7% de casos diagnosticats, mentre que la prevalença mundial d’aquest trastorn és molt més elevada, prenent com a exemple la Índia, amb un 11,2% o Colòmbia, amb un 16%. Així doncs, aquestes dades ens fan pensar que hi ha molts casos que encara no han estat diagnosticats i que, probablement, no ho arribin a estar mai.

És per això i pel gran paper que hi juguen els mestres, que trobo una molt bona iniciativa que des del Departament d’Ensenyament s’hagi elaborat un protocol dirigit a totes les etapes educatives per a què els professors puguin detectar el TDAH a les aules i actuar en conseqüència, oferint tot allò que els alumnes necessiten. A més a més, considero que també és una bona manera de conscienciar als pares d’una forma directa, ja que en moltes ocasions neguen la problemàtica.

Cristina Raventós, col·laboradora d'EduCa't amb qualitat!