Pensant en veu alta

No sóc mestra per tapar forats!

Opinió - És un dilluns assolellat. Sona camins de Sopa de Cabra per indicar-nos que comença la jornada escolar. Em cordo la bata i em dirigeixo cap a la porta d’entrada on rebo a tots els nens i nenes de p4 i p5. Els hi vaig dient “bon dia” un a un tot i que la majoria només em saluda amb la mà, em somriu o, com a molt, em diu “hola”. Són pocs els nens i nenes que els hi surt, de manera natural, aquesta fórmula tan senzilla de saludar-se al matí.

Vaig a buscar el meu horari per saber quina classe em toca. Encara no el tinc gaire interioritzat ja que aquest curs he trigat una mica a començar les classes de manera sistemàtica. El dia 1 de setembre va arribar la mestra tutora de P5 amb la baixa a la mà (la noia estava a punt de ser mare!). Per nosaltres, però, això suposava no poder respirar tranquils fins que no sabéssim si el departament enviaria algú abans del 12, dia en què començarien les classes pels alumnes.

Finalment, va arribar el dia de començar i no teníem substitut. Així que jo, mestra de suport, vaig haver d’encarregar-me de fer l’adaptació dels primer dies d’escola amb el grup classe tot i que no seria la seva tutora durant el curs. La classe, evidentment, no estava muntada (ni cartells, ni fotografies, ni material organitzat, ni noms dels nens a les taules,...). Vaig començar a fer el que creia més urgent sense saber si li semblaria bé a la persona que vingués després o s’estimaria més organitzar la classe d’una altra manera. 

Al cap de 7 dies, per fi, va arribar la mestra interina que faria de tutora. Amb el curs començat i un grup de 26 alumnes als quals va haver de conèixer, la nova mestra va haver d’adaptar-se ràpidament al ritme de l’escola per començar a organitzar els grups, les dinàmiques de treball, etc..

D’això ja fa un mes, però encara no recordo gaire bé el meu horari perquè, quasi cada setmana, hi ha alguna sessió que no puc fer perquè he d’anar a substituir algú. Així que, aquests alumnes que en principi han de rebre un suport més individualitzat per sessions a la setmana, que es desdoblen per treballar de manera més vivencial o que van a l’aula de racons a jugar una tarda, o al gimnàs a fer psicomotricitat,... són els principals damnificats que la mestra de reforç (o la d’anglès o la de música...) sigui més aviat una mestra per tapar forats. 

Potser vist des de fora, des de les oficines del govern o fins i tot des d’algunes de les cases d’aquests infants, això no té la importància que nosaltres li donem, però realment cada dia es fa més difícil fer la nostra tasca dins d’una societat immersa en uns valors individualistes, capitalistes i ara, a més, amb un estat d’ànim convuls per la crisi que ens afecta.

Si això li sumem que cada vegada tenim més alumnes per aula, que els mestres tenim menys hores per reunir-nos i que els suports personals i materials van escassejant.. com podrem fer bé la nostra feina?

A principi de curs també em va tocar anar a substituir 45 minuts la mestra de P3, una classe d’uns 25 nens i nenes d’entre 2 i 3 anys que estan en ple procés d’adaptació a l’escola. Vaig viure la sortida del migdia amb molta angoixa: els que anaven al menjador ploraven, jo no em sabia cap nom (no els coneixia!), i el moment de sortir es va eternitzar. Les famílies em preguntaven perquè un portava els pantalons canviats o perquè l’altre tenia una petita rascada. Jo no els podia respondre perquè desconeixia el què havien havien fet durant tot el matí, només portava 40 minuts amb ells! Aquell dia, vam donar una imatge no gaire positiva a les famílies i a més, em vaig sentir molt malament.

Però és culpa nostra? Com pot ser que una mestra estigui de baixa i el departament trigui 10 dies lectius -2 setmanes- a enviar un substitut? Com poden pretendre que per una classe de P3 hi passi un mestre diferent cada hora durant tants dies? Com podem assegurar una bona adaptació, un bon vincle emocional d’aquests infants amb l’escola en aquestes condicions?

Si a tot això li sumem que els mestres cada curs tenim una hora menys a la setmana per reunir-nos, parlar, prendre decisions, preparar materials,... com podem fer una bona tasca com a equip? Oi que els metges es reuneixen per decidir si cal operar un pacient? Oi que una escola és també una comunitat? Com podem dissenyar i dur a terme una mateixa línia d’escola si ens passem les hores tapant forats per les classes i quasi ni ens veiem?

En fi, encara som joves i no m’agradaria gens donar una imatge de fatiga i cansament, però si que penso que els ideals amb els que tots els mestres comencen i acabem els estudis de magisteri, s’esvaeixen com els camins de la cançó gràcies a la política del departament i del govern espanyol. Tal i com diu la cançó, hem de tornar a començar perquè, si seguim per aquest camí, sí que serà massa tard per aquests nens i nenes que estan rebent una educació que dista molt de la de qualitat que tots volem per ells i elles i per el nostre futur com a societat i com a país.

Alba Ramírez, col·laboradora d'EduCa't amb qualitat!